dimecres, 12 de juny de 2013

Lletra oberta a Reis Bertal

Lletra oberta de Joan Comorera a Reis Bertal, dirigent d'Estat Català. (1948)

Volguda amiga,

Us agraeixo que m'hàgiu fet conèixer les vostres inquietuds i preocupacions polítiques actuals. Jo penso que el vostre estat d'ànim és l'expressió d'un de més general. Car és evident que existeix una crisi en el moviment nacionalista de Catalunya. Les velles formacions polítiques tradicionals es liquiden i els nuclis dirigents, salvant excepcions conegudes, van passant al camp enemic. És lògic que aquest fenomen capfiqui i àdhuc desconhorti un bon nombre de vells militants nacionalistes, de bons patriotes. Molt més quan aquesta crisi no és la conseqüència d'un afebliment del sentiment nacional català. El sentiment nacional dels catalans és més fort que mai i és en el terreny nacional que el poble català ha aconseguit una positiva victòria damunt el règim de classes franco-falangista. Aleshores, ¿com es pot explicar aquesta aparent paradoxa?

Val la pena que fem un esforç d'esclariment.

El problema nacional no és una abstracció, no és una entitat isolada. El problema nacional és part indissoluble del problema general de la Revolució. Hem, doncs, de veure'l a la llum de la lluita de classes, del seu desenvolupament i del seu objectiu històric.

Estem ara en la fase superior i última del capitalisme, la fase imperialista. La lluita de classes s'aguditza i la burgesia esdevé extra i antinacional. L'interès de classe prima per damunt de qualsevol altre interès. I tots els elements que intervenen en la vida col·lectiva són utilitzats amb l'objectiu únic d'assegurar el domini de casse, el monopoli de l'Estat, instrument de la classe dominant. Per a la burgesia el problema nacional, allà on aquest existeix, és matèria especulativa; se'n serveix si així convé momentàniament al seu interès de classe o en renega quan el posa en perill. I com que l'interès de classe capitalista és incompatible amb l'interès nacional la burgesia acaba sempre per trair la nació.

Què ens diu l'experiència?

Entre les dues guerres mundials, cinc grans grups imperialistes van dirigir la política de tots els països compresos en l'àrea capitalista: el nord-americà, el britànic, el francès, l'alemany i el japonès. ¿Quin fou l'objectiu convergent de tots ells? Fou l'anihilament del món socialista en construcció, de la Unió Soviètica i, com a premisses obligades, l'anorreament del moviment obrer, de la democràcia, en cada país. Tenien aquest objectiu per la cura d'assegurar a cada nació, base de cada grup imperialista, el desenvolupament ple i sobirà de la vida nacional? No. L'objectiu no era altre que el de reconquerir, restablir el capitalisme i colonitzar la sisena part de la terra que la Revolució socialista d'octubre alliberà. I en la persecució d'aquest objectiu, els interessos genuïnament nacionals foren sacrificats i els pobles arrossegats als horrors de la segona guerra mundial. Els imperialistes de Nord-amèrica, de la Gran Bretanya i de França forjaren les armes de Hitler, de Mussolini i d'Hiro Hito, que havien de delmar els pobles nord-americà, britànic i francès. I mentre la sang dels pobles era vessada a dolls, els capitalistes de Nord-amèrica, de la Gran Bretanya i de França es retrobaven a Suïssa amb els capitalistes alemanys, s'entenien amb ells, es repartien amistosament els guanys de guerra, refermaven els càrtels, es posaven d'acord per a sabotejar l'esforç de guerra dels aliats. Cobejaven, no la victòria, sinó el pacte amb el nazi-feixisme, provocar una nova situació que els permetés, mitjançant una pau separada o una pau negociada, de refer el front comú i llançar-se junts contra la Unió Soviètica.

L'interès nacional era absolutament contrari a aqueixes conxorxes monstruoses dels imperialistes. El primer període de la segona guerra mundial no fou una conseqüència inevitable de rivalitats nacional, d'incompatibilitat entre els pobles, car entre els pobles no existeixen ni rivalitat ni incompatibilitat. La rivalitat i la incompatibilitat són la naturalesa mateixa de l'imperialisme: l'imperialisme mundial homogeni no existeix ni pot existir. Entre els imperialistes pot haver-hi entesa per a finalitats negatives: destruir l'enemic comú, sotmetre a la seva voluntat els pobles presos separadament i en conjunt. En tota la resta difereixen i cadascun d'ells vol esdevenir el grup dirigent, el grup hegemònic. Tots volien la guerra contra el món socialista. El desenvolupament i agreujament, però, d'aquestes contradiccions i antagonismes insolubles van provocar primer la guerra entre ells i la gran guerra de coalició mundial contra el nazi-feixisme i el militarisme japonès més tard, imposada per la realitat històrica d'una Unió Soviètica invencible i la voluntat d'uns pobles que havien adquirit la consciència clara de llur interès nacional.

D'ací que el quislingisme no ha estat un episodi, sinó una característica fonamental del nostre temps. No ignoreu pas, amiga Reis Bertal, que el quislingisme és la traïció de la gran burgesia i de les castes tradicionals posada al nu abans i al llarg de la segona guerra mundial. En vigílies de la guerra, els imperialistes que ara en diríem «occidentals» tractaren de popularitzar llur lema símbol: «Abans Hitler que Stalin», o bé «Val més viure hitlerià, que morir francès...». En el curs de la guerra, la gran burgesia i les castes tradicionals continentals van sabotejar l'esforç popular de guerra, van lliurar les nacions a Hitler, van mobilitzar, fins on se'ls permeté, els homes i les riqueses nacionals per servir Hitler, és a dir, un grup imperialista que semblava guanyar l'hegemonia europea i amb fortalesa suficient per realitzar el somni de tots ells: l'anihilament de la Unió Soviètica. Els imperialistes «occidentals» sabien prou bé que Hitler es proposava transformar els països envaïts en colònies agràries al servei del feudalisme teutònic. Sabien prou bé que la seva participació personal i de classe els assegurava una participació en els «guanys» a canvi de la independència i sobirania de llurs pàtries. I van treballar amb Hitler i per Hitler fins a la fi, fins que la bandera gloriosa de l'Exèrcit soviètic fou arborada a Berlín damunt les runes fumejants del nazi-feixisme. Els imperialistes «occidentals» van vendre la pàtria pel plat de llenties d'una coparticipació en l'explotació capitalista d'Europa sencera.

I això continua.

La guerra no va començar com ells volien, no es va desenvolupar com ells pretenien ni va acabar com ells cobejaven. Malgrat els crims sense parió del nazi-feixisme, malgrat el sabotatge del segon front i l'allargament indegut de la carnisseria provocat per les maniobres i les conspiracions dels imperialistes, la Unió Soviètica va sortir de la guerra més forta, més invencible, més volguda que mai. I l'àrea del món deslliurat de les urpes imperialistes s'eixamplà i s'enfortí amb les Democràcies Populars, i la consciència política i la voluntat d'emancipació i d'independència nacionals guanyaren el conjunt de la classe obrera internacional i nuclis immensos de les masses populars. Dos camps estan en presència: el camp democràtic i antiimperialista, dirigit per la Unió Soviètica, i el camp imperialista i antidemocràtic, és a dir, neo-feixista, dirigit pels imperialistes nord-americans. El camp democràtic i antiimperialista augmenta la seva potència dia a dia. Allà on els demòcrates han guanyat la batalla de la pau, els pobles han reconquerit la independència i la sobirania nacionals, les han consolidat definitivament en esbandir de la vida nacional els enemics interiors, en realitzar la Revolució democràtica que obre el camí del socialisme. Un immens país, Xina, fins fa poc colònia dels imperialistes nord-americans, s'incorpora amb rapidesa al camp democràtic i realitza sobre la marxa la Revolució democràtica, basteix l'Estat popular, posa els fonaments d'una Xina veritablement independent i sobirana. Les masses dels països colonials i dependents lluites amb les armes a la mà contra les potències colonialistes que pretenen mantenir imperis caducs amb els dòlars i les armes dels imperialistes nord-americans. La classe obrera i les masses populars d'això que ara en diuen l'«Occident» combaten aferrissadament per recuperar una independència i una sobirania nacionals mediatitzades ja per l'imperialisme nord-americà, per assegurar la pau i no esdevenir carn de canó, car copsen ben clarament que l'interès de classe i popular es confon amb l'interès nacional. En la mateixa Nord-amèrica, la Gran Bretanya i en els països d'Amèrica Llatina, la classe obrera i les masses populars fan front al terrorisme dels imperialistes i s'incorporen al camp democràtic. I aquest procés s'anirà envigorint encara que els Truman i Acheson i Bevin accentuïn la inquisició política contra els demòcrates i per més cops d'Estat que els titelles militars o polítics al servei dels imperialistes donin en els països de Centre i Sud-amèrica.

¿I com reaccionen la gran burgesia i les castes tradicionals en aquests països? Com a classe i castes governants continuen la tradició de la guerra: per mantenir llurs privilegis han convertit en moneda de canvi la independència i sobirania nacionals. I com a polítics i «ideòlegs» s'inventen filosofies i teories, l'objectiu únic de les quals es sembrar la confusió en la massa popular, dividir la classe obrera, mobilitzar l'opinió contra els partits comunistes, presentar la Unió Soviètica com a «potència agressora», amb la dèria de fer passar així, de contraban, llur traïció nacional. Els imperialistes es presenten amb la cara de «gent avançada», «progressistes», que han llançat per la finestra tota mena de «prejudicis». I en primer terme el «prejudici» nacional. Amb tota solemnitat proclamen que la sobirania nacional és un concepte caducat i que allò que ara cal, és unir-se, federar-se, acceptar el Pla Marshall, el «bloc occidental», el «bloc atlàntic», el «bloc de la Mediterrània», el «bloc escandinau», el «bloc sud-asiàtic», posant en el mateix sac els «interessos colonials». Amb quina finalitat, però? ¿Per desenvolupar al màxim les riqueses nacionals i aixecar al màxim el nivell de vida dels nacionals? ¿Per ajudar fraternalment els pobles dels països endarrerits i elevar-los al nivell de la nació més avançada? ¿Per consolidar la Democràcia i accelerar la liquidació dels criminals de guerra, per tallar i assecar les arrels del nazi-feixisme, per restablir la Democràcia en els països encara junyits a les desferres nazi-feixistes, com Espanya? ¿Per assegurar una era de pau i benestar a la humanitat sencera? Els somnis «orjos» no pertorben les nits frenètiques dels imperialistes. Pretenen aquests liquidar les sobiranies nacionals, imposar «unions» i «federacions» i «pactes» per llançar els pobles així enganyats i emmanillats a la tercera guerra mundial, a la guerra contra la Unió Soviètica i les Noves Democràcies, a una guerra que resolgués llurs actuals insolubles contradiccions i crisis, que consolidés el capitalisme trontollant, que aconseguís l'impossible: restablir el règim capitalista a la Unió Soviètica i les Noves Democràcies, imposar al món sencer la «pax americana», és a dir, la pau dels esclaus sota la tralla de l'hereu de Hitler, del nou aspirant a la dominació mundial, del ianqui groller i analfabet.

I això és així i no pot ésser d'altra manera, amiga Reis Bertral, perquè essent la llei immutable del règim capitalista l'explotació de l'home per l'home i l'opressió de la nacions, l'interès de classe burgesa engendra fatalment la traïció nacional.

I què ens diu la pròpia experiència, espanyola i catalana?

L'especulació nacionalista de la burgesia catalana sorgeix com a factor polític quan Espanya va perdre les darreres colònies. Per bé que migrada, la indústria catalana era la més forta d'Espanya. Bona part de la producció anava a les colònies. La derrota militar del 1898 provocà, per consegüent, una profunda crisi econòmica. Perduts els mercats d'ultramar, la indústria catalana passà per moments de col·lapse. Molt ràpidament la burgesia catalana copsà que el gran mercat havia d'ésser Espanya mateix. Calia, doncs, assegurar a la indústria catalana el monopoli del mercat interior. Aquesta exigència econòmica podia satisfer-se mitjançant una intervenció activa i amb personalitat pròpia en la política espanyola. Les velles formes, la dels cacics lligats als partits de torn dels Cànoves i dels Sagasta, que satisferen en el primer període de la restauració les ambicions de la burgesia catalana, resultaven estretes, insuficients. Calia trobar el mitjà i el van trobar en el sentiment nacional, el ressorgiment del qual datava de molts anys i havia guanyat ja un grau suficient de maduresa.

Davant d'una monarquia trontollant, la burgesia catalana va jugar la carta republicana i nacionalista, copsant que amb el suport dels catalans ningú podria desconèixer ni subestimar la seva personalitat política. Donà més valor als aspectes negatius del sentiment nacional que als positius, a l'anticastellanisme que al catalanisme, amb la qual cosa posà en acció el principi permanent del nacionalisme burgès, reaccionari per naturalesa. Els incidents «revolucionaris» que van determinar la reacció anticatalana de la llei de Jurisdiccions, per part del Govern Central, van tenir aquesta característica. Amb aquesta especulació reaccionària, la burgesia catalana intervingué en la profunda mobilització de Solidaritat Catalana, el moviment nacional polític dels catalans, profundament republicà i progressiu, moviment nacional que havia de trair tan aviat com aconseguí de la monarquia uns aranzels i una vaga promesa d'autonomia municipal. La burgesia, però, no copsà degudament que feia d'aprenent de bruixot que contribuïa a desfermar unes forces que ben aviat no podria controlar. Per això en la mesura que se n'adonés havia d'estripar les caretes republicana i catalana.

Per als catalans, les idees de República i Catalunya no eren pas artificials. Les dues idees lligades i completant-se han tingut sempre el màxim ressò entre els catalans. Molt aviat, el poble que la burgesia volia junyir especulant amb idees i sentiments pregons, se li escapà de les mans i emprengué el camí pel seu compte, amb desencerts i caigudes, amb períodes de desorientació i d'aparents defallences. Seguí, però, el seu camí, inexorablement, pujant els graons d'una major maduresa política i nacional. I Cambó, l'home representatiu de la burgesia catalana, llançà el nou crit de guerra, demostració palesa de l'angoixa d'una classe que se sentia ja superada per la classe obrera i la massa popular: «República?, Monarquia? Catalunya!» La burgesia catalana abandonà la República i es posà lliurea monàrquica, però la idea republicana i catalana avançà més, amb tal força i profunditat, amb una intervenció tan massiva de la classe obrera que ben pocs anys després, el 1923, la burgesia catalana traí Catalunya en provocar i finançar el pronunciamiento de Primo de Rivera, bo i sabent que sacrificava l'esquifida Mancomunitat. Per por al poble, per odi a la classe obrera, la burgesia, ni republicana ni catalana, es convertí en el baluard de la reacció. Col·laborà amb Primo de Rivera, sostingué la monarquia i serví al rei, no acceptà la República. Esgotat el seu instrument polític, la Lliga Regionalista, pretengué adaptar-se a la nova situació republicana donant-se el nom de Lliga Catalana. Però, com que l'hàbit no fa el monjo, la burgesia no esdevingué per això catalana. Ans al contrari accentuà la traïció nacional. Col·laborà en la «Sanjurjada» i amb els filofeixistes Lerroux i Gil Robles, als quals demanà que dissolguessin la Generalitat quan aquesta gosà ferir-la amb la Llei de Contractes de Conreu. I la hipòcrita Lliga Catalana fou dissolta el 16 de febrer de 1936, és a dir, quan Catalunya victoriosa reemprenia amb més força la vida nacional.

La burgesia catalana ja no intentà posar-se més caretes i es passà obertament al camp de l'anti-Espanya, de l'anti-Catalunya. Esdevingué una força més de les classes i castes que han oprimit els homes i els pobles hispànics, que han fet sempre de l'opressió nacional un dels seus objectius principals, històrics. La nostra burgesia conspirà amb els militars traïdors, amb el feixistes i els nazis, contra la República i prengué una part activa en la sublevació del 18 de juliol. La burgesia catalana ha estat i continua essent una de les forces principals del règim franco-falangista. I si ara dubta a lligar totalment la seva cort a la persona de Franco i més o menys col·labora en el canvi de façana, sempre que aquest aquest canvi no signifiqui el restabliment de la República ni posa en perill el seu interès de classe, és per la por a una catàstrofe més grossa, espaordida per la insoluble crisi econòmica i per la puixança d'una classe obrera i un poble que no han perdut pas les lliçons doloroses d'una República mancada, d'una guerra sagnant i d'una repressió de brutalitat incommensurable. Catalunya no compta! Els catalans no compten!

Per la manca d'un poderós partit de la classe obrera,—fenomen històric degut a la perllonga pervivència de la reaccionària filosofia anarquista en el moviment obrer i a la inversemblant estupidesa dels socialistes espanyols—, la bandera nacional que serví d'esquer a la burgesia, passà a mans de la petita burgesia. La bandera nacional fou arborada pels partits republicans nacionalistes, hereus i continuadors, uns del vell federalisme pimargallià i de l'anti-lerrouxisme, despresos altres de la Lliga Regionalista els partits representatius de la ideologia i de les aspiracions social i nacional de la petita burgesia, de la menestralia, i, en part, de la pagesia. Els presidents Macià i Companys han estat els símbols d'aqueix període i l'Estatut fou la seva expressió orgànica.

Ara ja sabem, amiga Reis Bertral, on ha caigut una Catalunya dirigida pels partits polítics nacionalistes petit-burgesos. Objectivament, històricament, no podia ocórrer altra cosa. Només dues classes tenen qualitat per dirigir la nació: la classe burgesia i la classe obrera. L'estament intermedi, o el que en diuen les classes mitjanes, han d'ésser dirigides o per la burgesia o per la classe obrera. I si per un conjunt de circumstàncies determinades esdevenen dirigents la nació va a la deriva durant un temps i, a la fi, és junyida per la reacció. Car la petita burgesia, estament intermedi, que pel sector més ric es lliga a la burgesia i pel sector més pobre s'apropa al proletariat, és vacil·lant, poruga, contradictòria i en moments de crisi s'espaordeix de la Revolució i opta pel compromís. Car els dirigents polítics petit-burgesos sofreixen l'emmirallament burgès, assimilen els costums i vicis de la burgesia, tendeixen a considerar la política com un afer d'avenir personal i, en el millor angle, es perden pels viaranys d'un romanticisme revolucionari eixorc o d'un intel·lectualisme especulatiu, esnobista, paralitzador, si no s'acosten o no s'incorporen a la classe obrera en recerca de noves perspectives de combat i de victòria. Aquesta és la lliçó del 1931-1933, del 6 d'octubre de 1934, de la guerra i d'una Catalunya escolada pel règim terrorista de classe franco-falangista.

No és això el que estem veient ara, amiga Reis Bertral?

Com a expressió política dels sentiments i interessos d'aquest sector tan important del nostre país, els partits polítics nacionalistes s'han esfondrat, no per la voluntat palesa de la massa militant, sinó per la deserció i traïció dels nuclis dirigents. En la lluita contra el règim franco-falangista, per la República i una democràcia popular, per la pau, per la independència i sobirania d'Espanya i les llibertats de Catalunya, aquests partits han perdut llur fesomia i els catalans que ells representaven han estat lliurats a la confusió, a la desesperança, a la passivitat, amb gran dany de Catalunya i major profit de Franco.

En el sector extremista del nacionalisme, els dirigents, protegits i esperonats pels agents de l'Intelligence Service, crearen un Front Nacional que actuà i desaparegué segons les ordres dels imperialistes anglo-saxons. I, embolicat en aquesta trista aventura, Estat Català, el nucli més combatent nacionalista, que ha escrit pàgines honroses sota Primo de Rivera i al llarg de la guerra, on és? A l'interior, un titella del senyor Tarradellas arrossega el títol pels indrets més empastifats de provocació i delació. I a l'exterior, molts dirigents van engrossint els grups americans «separats» de Catalunya, no ja separatistes.

En el sector més fretà, ¿què ha esdevingut i què és la Unió Democràtica, la fillola de la Lliga Regionalista, honorada pel sacrifici de Carrasco i Formiguera? Els seus dirigents han pactat amb Franco, han abonat totes les maniobres de capitulació i es proposen únicament arreplegar les desferres del país, organitzar-les, donar-los un nom al servei de la reacció espanyola i vaticana. Són els «herois» de la resistència patentada.

En el centre del moviment nacionalista, ¿què han fet, com actuen Acció Catalana i Esquerra Republicana? Acció Catalana ha accentuat la seva característica de partit aristocràtic, reclòs, allunyat de la massa, de les seves angoixes i aspiracions. I Esquerra Republicana, donada l'actitud dels seus dirigents, simbolitza la caiguda vertical del moviment nacionalista, petit-burgès, organitzat políticament. Sabem molt bé que molts militants i certs dirigents d'Esquerra Republicana a l'interior i a l'exterior serven amb fidelitat les ensenyances de Macià i Companys, han acceptat amb abnegació els sacrificis que la lluita contra el règim franco-falangista comporta. Però hem d'afirmar que, en el seu conjunt, el nucli dirigent d'Esquerra Republicana ha traït la memòria de Macià i Companys, ha abandonat el programa republicà i nacional, s'ha passat amb armes i bagatges al camp imperialista i antidemocràtic, de la conxorxa monàrquico-reaccionàrio-falangista al camp de l'anti-Espanya i de l'anti-Catalunya, de la guerra antisoviètica. Com podríem explicar-nos la política actual de la direcció i de la fugida organitzada de tants dirigents republicans.

Han retornat al país amb passaport franquista i aval falangista l'ex-ministre Estadella i l'ex-conseller Corachan; Pous i Pagès, ex-president del Consell Assessor que Companys organitzà quan cometé l'error de dissoldre el Govern de la Generalitat; els diputats Josep Companys, Battestini, Soler i Bru, Rives, Soberano, Blasi, Dalmau, Magre, Lloret, Noguer i Comet, Rubió i Tudurí, Mora i Adserà, Romeva i Labal, Balard, Pla i Armengol; l'ex-governador Ametlla; l'ex-director general de Presons, Tassis i Marca; l'ex-alcalde de Lleida, Vives, l'ex-alcalde de Tarragona, Castelló, i l'ex-alcalde de Tortosa, Benet; l'ex-alcalde de Terrassa, Morera; els ex-alcaldes de Manresa, Corbera i Marcet, i l'ex-comissari de la Generalitat de Lleida, Carrové; l'ex-secretari polític del president Macià, Alavedra; els ex-consellers de Barcelona, Junyent i Ventalló; l'ex-jutge d'Igualada, Tolosa; l'ex-dirigent dels trotskistes de Lleida, Comabella, etc.

Sabem que altres personatges tenen ja el passaport a la butxaca o el gestionen. Sabem que el mateix Carles Pi i Sunyer, emulant el pretendent Don Joan, ha confiat el seu fill hereu, un nacionalista rabiós en els temps «heroics» del Consell Nacional de Londres, a la benevolença dels falangistes de Barcelona. En les condicions del règim franco-falangista, aquests retorns són un insult imperdonable a les desenes i desenes de milers de catalans que han donat llur vida per Catalunya i la República, a les misèries i humiliacions del nostre poble. Són també l'expressió d'una política, no d'una política de combat, sinó de claudicació, de traïció.

I aquests dirigents ho fan conscientment. Tots els personatges retornats i els que es preparen a fer-ho, han tingut i tenen un exili confortable si el comparem amb el de la massa. No és la misèria ni el cansament d'unes lluites que no han fet, ni l'enyorança d'una terra que deshonoren el que els ha empès a la deserció, al reconeixement dels botxins que martiritzen Catalunya. Han passat al camp de l'enemic per por al poble, per odi a la classe obrera, per afinitat amb la burgesia reaccionària i anticatalana. Serveixen l'interès de classe capitalista, no Catalunya, i, tots ells, sota la direcció de Tarradellas, industrial i terratinent conegut, nou ric eufòric, s'han proposat la liquidació d'Esquerra Republica i altres partits per retrobar-se en el si d'una Federació Republicana Nacionalista de Catalunya, el primer acte «polític» de la qual, ha estat l'intent de popularització a l'interior del pacte Don Joan-Franco-Prieto.

La deserció i la traïció d'aquests dirigents no correspon pas a un esfondrament paral·lel dels sentiments democràtics i nacionals de la petita burgesia, de la menestralia, que suara, més o menys, interpretaven.

Sota el règim de classe franco-falangista s'ha accelerat la concentració capitalista. El capital financer espanyol i, en primer rengle, els financers bascos, han engolit ja la banca catalana. El control financer en l'economia catalana s'aferma, s'aprofundeix i generalitza amb la catastròfica crisi econòmica actual. En l'esfondrament general són sacrificades la petita burgesia i la menestralia, car les fallides, les lletres protestades, la liquidació a vil preu d'indústries, tallers i comerços, la caiguda dels valors, han pres ja proporcions gegantines. La Galeuzca financera enfonsa en la misèria una petita burgesia i una menestralia suara poderoses, benestants, i revela el veritable caràcter de la Galeuzca política combinada pel senyor Aguirre amb la complicitat dels dirigents nacionalistes catalans: el control reaccionari i vaticanesc de Catalunya. La petita burgesia i la menestralia, però, reaccionen amb violència en la línia tradicional republica i nacionalista. S'allunyen dels renegats i s'apropen als combatents incorruptibles i sabent-se traïts per uns senyors als quals abans donaren llur confiança, cerquen nous dirigents i noves expressions polítiques que s'adiguin a la realitat sagnant d'avui, síntesi d'una experiència i de la comprovació material d'una veritat històrica lluminosa: que només en la Revolució democràtica es podran resoldre els problemes econòmics i nacionals.

La petita burgesia i la menestralia s'apropen a la classe obrera i van copsant que és ella la columna vertebral de la nació, la classe dirigent amb la qual s'han d'aliar, la classe que els salvarà de l'escanyament financer i resoldrà el problema nacional.

La petita burgesia i la menestralia troben així llur camí.

No és cert, com diuen els socialistes dretans, faistes i especuladors polítics nacionalistes, que la classe obrera sigui aliena a la nació, que l'interès de classe obrera sigui incompatible amb l'interès nacional, que el poblema nacional sigui una invenció reaccionària de la burgesia. És una mentida grollera, anticientífica, antihistòrica. La classe obrera, i, amb ella, el seu destacament d'avantguarda, el PSU de C, han assimilat els principis revolucionaris de Marx, Lenin, i Stalin. Han comprovat, per l'experiència, que «no pot ésser lliure el poble que n'oprimeix un altre», ha après de la victoriosa Revolució socialista d'octubre que «el problema nacional és inseparable del problema general de la Revolució proletària», que la classe obrera es lliura dels paranys nacionalistes burgesos mitjançant la pràctica conseqüent de l'internacionalisme proletari. La classe obrera lluita per anihilar l'explotació de l'home per l'home, i sap que això no seria assolible si es volgués mantenir al mateix temps l'opressió d'un poble damunt un altre poble. D'ací que la victòria de la classe obrera signifiqui automàticament la victòria nacional. Per a la classe obrera la qüestió nacional no és una mercaderia d'especulació. Forma part principal del conjunt de problemes bàsics de la Revolució democràtica. D'ací que en cap cas, per aguda que sigui la crisi històrica, la classe obrera no pot vacil·lar, no recularà, no trairà uns principis a canvi d'una conxorxa amb la classe explotadora que ha d'anihilar i reemplaçar, per servir un Estat que ha d'anorrear per bastir damunt de les seves runes el seu propi Estat, l'Estat dels proletaris i de la massa popular.

La classe obrera, és clar, té una concepció pròpia de la qüestió nacional, una concepció oposada, inconciliable a la del reaccionari nacionalisme burgès. Nosaltres professem la teoria nacional staliniana, els principis bàsics de la qual són: el problema nacional és inseparable de la lluita per l'anihilament de l'explotació capitalista; el dret d'autodeterminació dels pobles és inalienable; la nació, en exercici democràtic del seu dret, pot constituir-se en Estat separat, pot unir-se a un o altre Estat, pot federar-se amb l'Estat al qual històricament pertany, i el respecte d'aquesta voluntat nacional lliurement expressada és obligatori; tots els pobles són iguals en drets i els pobles més avançats tenen el deure d'ajudar els més endarrerits a elevar-se al mateix nivell; la unió lliure dels pobles iguals en drets elimina tota possibilitat d'opressió nacional, posa la nació al servei de la humanitat i assegura la convivència fraternal dels pobles, la construcció d'una vida pacífica, de benestar progressiu i de llibertat veritable.

La classe obrera, però, no teoritza en abstracte. Els principis de la teoria, la classe obrera els contrasta amb la realitat objectiva en cada moment i en cada país i no oblidant mai que el seu dret de classe ascensional és un dret al qual se supediten tots els altres. Fidels a aquest principi normatiu del marxisme-leninisme, nosaltres, militants del PSU de C, hem de resoldre prèviament aquesta qüestió: l'aplicació de la teoria nacional staliniana correspon o no al cas espanyol? I la resposta és afirmativa, car per a nosaltres Espanya és un Estat multinacional.

Què és una nació? Ens diu Stalin: «Una nació és una comunitat històricament desenvolupada i estable, de llenguatge, de territori, de vida econòmica i de formació psicològica, manifestada aquesta en una comunitat de cultura». El nucli humà que reuneix tots ells, és per consegüent, una nació. No és una nació lliure, és una nació oprimida que té el dret i el deure de lluitar per la seva llibertat, car aquesta lluita és part inseparable de la lluita per la Revolució democràtica, vers el Socialisme. No canvia el caràcter essencial d'opressió la característica peculiar d'Espanya. En els Estats multinacionals, la nació que serveix de base a les classes i castes opressores sol ésser la més avançada econòmicament, política i cultural. A Espanya es dóna el cas, en aparença paradoxal, que Catalunya, nació oprimida, ha assolit un nivell més alt econòmic, polític i cultural que Castella, nació base de les classes i castes opressores. Tanmateix, l'opressió existeix, car al poble català se li refusa l'exercici del dret inalienable d'autodeterminació, car Catalunya ja fa segles que està privada de l'ús lliure del seu idioma, d'expandir sense limitacions la seva personalitat perfeccionant i dominant el seu instrument natural, la llengua materna, car els catalans hem sofert sempre sota la monarquia i en les crisis històriques dels nostres dies la doble opressió social i nacional. La teoria nacional staliniana correspon, doncs, a Catalunya. S'aplica ja a Espanya sencera per l'acció i l'exemple del Partit Comunista d'Espanya. Fou l'inoblidable company José Díaz, secretari general del Partit Comunista d'Espanya, qui, afrontant la repressió del bienni negre, proclamà el dret de Catalunya a l'autodeterminació, el dret de Catalunya a separar-se a constituir-se en Estat independent. És el Partit Comunista d'Espanya que afirma l'existència del dret nacional de Catalunya, Euzkadi i Galícia. I és la molt volguda companya Dolores Ibàrruri, secretària general del Partit Comunista d'Espanya, l'únic dirigent polític espanyol que planteja el problema de les nacionalitats i donà la solució justa de la Federació Democràtica dels Pobles Hispànics.

D'ací que la classe obrera espanyola, dirigida pel seu destactament d'avantguarda, el Partit Comunista d'Espanya consideri la qüestió nacional catalana com un dels problemes bàsics de la Revolució democràtica, malgrat els esforços que han fet i fan en sentit contrari els socialistes i els faistes, malgrat les especulacions reaccionàries i els equívocs del nacionalisme burgès.

Catalunya té dret a la separació. El reconeixement del dret, però, no suposa l'aplicació automàtica, obligatòria. En la nostra situació, l'exercici mecànic del dret de separació no resoldria el problema nacional, car no el podem ni hem de deslligar-lo del problema general de la Revolució democràtica espanyola. A més, la separació per la separació és una idea reaccionària ja que en el nostre cas concret, Catalunya, constituint-se en Estat independent, sortiria d'una òrbita d'explotació nacional per caure dins una altra igual o pitjor. Una tal «genial solució» ja ha tret l'orella diverses vegades. En el període d'exaltació ultranacionalista, Carles Pi i Sunyer va maldar perquè Catalunya tingués un petit racó en les golfes imperials britàniques, es va sentir confoi de preveure uns catalans elevats a la categoria de sipais de Mr. Chamberlain, car a la Gran Bretanya manava aleshores Mr. Chamberlain. I fa ben poc temps que uns ultranacionalistes residents als Estats Units van sentir-se «cridats» a esdevenir els Quislings d'una Catalunya transformada en sub-Estat nord-americà, encasernant a cops de tralla uns catalans aixecats al suprem nivell humà dels pells-roges, dels indis mexicans, dels negres, dels mestissos i dels jueus que l'Oncle Sam estima tan paternalment. La separació per la separació no resol el problema nacional, perquè la pervivència de l'imperialisme comporta l'opressió nacional progressiva, àdhuc d'aquelles nacions que suara foren independents i sobiranes.

Això és tan evident que el mateix Macià, la ideologia separatista del qual va ésser sistemàtica i expressada sovint amb violència de llenguatge i de gest, acabà per trobar la síntesi justa del seu pensament polític nacional: «separar-se per unir-se lliurement». I unir-se, no amb la Patagònia o el Camerun, sinó amb la resta dels pobles hispànics, per formar junts una fraternal Federació Democràtica. Pensament polític nacional que el president Companys es va fer seu el 6 d'octubre de 1934 en proclamar l'Estat català, part integrant de la República federal espanyola.

Lluitem, doncs, per la unitat fraternal dels pobles hispànics, per una Federació democràtica en el si de la qual serien satisfets els drets nacionals de Catalunya, Euzkadi i Galícia. Val a dir que lluitem, en primer terme, per una Espanya independent, per una Espanya que pugui desenvolupar sobiranament la Revolució democràtica, per una Espanya incorporada al camp democràtic i antiimperialista, al camp de la pau.

En una Espanya mediatitzada o colonitzada, plaça d'armes dels imperialistes, caps dels nostres problemes no podria tenir solució. I únicament en una Espanya independent, la classe obrera i el poble de Catalunya podran satisfer llurs reivindicacions de classe i nacionals. I la lluita per la independència d'Espanya exigeix combatre a mort el règim franco-falangista, rebutjar amb intransigència absoluta tota combinació o maniobra reaccionària, l'objectiu de la qual no podria ésser altre que el de mantenir al poder les classes i les castes incompatible amb Espanya, amb Catalunya, amb la Democràcia; barrar el pas a la Revolució democràtica i, per consegüent, a la solució del problema nacional. Car, donades l'experiència del passat i la realitat sagnant d'avui és evidentíssim que el problema nacional només podrà resoldre's en la mesura que es desenvolupi la Revolució democràtica espanyola, en la mesura que la classe obrera i els seus aliats, la pagesia, la menestralia, la petita burgesia i els intel·lectuals progressius, prenguin possessió del poder polític i assegurin la transformació substancial de l'Estat.

Franco, en representació dels capitalistes i de les castes feudals, va vendre Espanya a Hitler, la ven ara a als imperialistes anglo-saxons. Els imperialistes nord-americans i britànics es disputen aferrissadament l'hegemonia amb els objectius comuns, però, de mantenir al poder la reacció capitalista i feudal, de convertir Espanya en un coixí atòmic i els espanyols en carn de canó barata de la guerra que preparen contra la Unió Soviètica i les noves democràcies. A Catalunya, els imperialistes britànics tenen profundes arrels i són encara l'element més influent malgrat els esforços dels nord-americans per igualar-los o desplaçar-los. I la burgesia catalana escoltant uns i altres, fa la política que convé als imperialistes. Nosaltres, catalans, no podem, doncs, aconseguir la solució del problema nacional si, comprenent i practicant de manera conseqüent l'internacionalisme proletari, conjuntament amb la resta dels pobles hispànics, no ens posem amb tot el que som i valem en el camp democràtic i antiimperialista, en el camp de la pau, al costat sense vacil·lacions de la Unió Soviètica i de les Noves Democràcies, de la classe obrera i de les masses progressives del món sencer. Perquè la democràcia, com la pau, també és indivisible. No es pot ésser demòcrata a l'interior i neo-feixista a l'exterior, no es pot reconquerir la independència espanyola, resoldre el problema nacional de Catalunya, si s'està, a la vegada, al servei dels imperialistes que pretenen dominar i esclavitzar el món sencer, sostenint el feixisme a Espanya, reinstal·lant la reacció al poder arreu i provocant la tercera guerra mundial. Els imperialistes són els enemics acarnissats de la llibertat dels homes i dels pobles. No es pot concebre la lluita a mort contra el règim de classe franco-falangista, per la República i les llibertats nacionals de Catalunya si al mateix temps, no es lluita també a mort contra la força que sosté i perllonga la seva vida miserable: l'imperialisme.

No hi ha manera, amiga Reis Bertral, de defugir la polarització. Amb les falòrnies hipòcrites de les terceres forces i dels principis purs i conductes impures no es va més que al deshonor i a noves derrotes. Deixem, doncs, la careta tartufiana als tartufians i cridem a nosaltres, als nostres rengles combatents, tots els patriotes honrats, tots els catalans que volem acabar amb el malson actual i refer una Catalunya lliure en una Espanya independent.

Naturalment, la burgesia catalana i els seus criats no són un enemic feble. Tenim davant nostre un enemic intel·ligent, veterà de la lluita de classes. Un enemic que, valent-se de faistes i trotskistes, maniobra en el camp obrer, que, valent-se de polítics esquerristes i nacionalistes, especula amb el moviment nacional. Com sempre hem previst, el moviment nacional reprèn amb força. I la burgesia pretén, com en altres situacions històriques, prendre'n la direcció, no per desenvolupar-lo i dur-lo a la victòria, sinó per frenar-lo, per deformar-lo, per impedir que esdevingui el que ha d'ésser: un violent ferment revolucionari. Compta en aquesta tasca amb l'ajut de Franco, de la Falange i dels monàrquics, de tota la trepa desclassada i traïdora. Intenta que a Catalunya el moviment nacional degeneri en actes negatius i eixorcs, anticastellanisme a la vegada que, a Madrid, els franco-falangistes desfermen els coneguts aldarulls anticatalans. Els primers fets d'aquesta activitat criminal ja s'han produït. Així és com darrerament, sense pretendre l'originalitat, posant les potes en les velles petjades, la burgesia catalana, els franco-falangistes, pretenen afeblir-nos i consolidar-se oposant uns pobles a altres pobles, enemistant uns pobles que sofreixen junts la mateixa secular tragèdia d'opressió. Com és de llei, en l'avantguarda de la reacció, tant catalana com espanyola, hi ha les jerarquies de l'Església catòlica, l'activitat de les quals a Catalunya i Euzkadi és sovint cridanerament «nacionalista». També, en aquest cas, es vol repetir la història i els draps vells van sortint per balcons i finestres a la caça de badocs i babaus, de clientela que ells suposen fàcil d'entabanar. En la qüestió nacional rumien també, doncs, imposar-nos la solució del canvi de façana. I la màquina ja roda. Aguirre—el Cambó dels bascos—i el Partit Nacionalista—la Lliga Regionalista dels bascos—responent amb mansuetud «cristiana» a la pressió capitalista i clerical, ressusciten el concierto económico i es preparen a enterrar piadosament República i Estatut. Com els nostres nacionalistes, devots clients de la Galeuzca financera i política, comencen a sentir l'enyorança d'una petita Mancomunitat bona minyona i «catalana». Quina joia: el retorn al temps de les autonomies bien entendidas, d'una monarquia que donava cops de sabre als patriotes de cada 11 de setembre, i del Fossar de les Moreres!

No es podrà, però, fer marxar cap enrere la roda de la història. El present, facin el que facin, no tornarà. La correlació de forces ha canviat profundament. Avui tenim una classe obrera i el seu partit, el nostre gloriós PSU de C, conscients de la seva missió històrica. El PSU de C i la classe obrera tenen en les seves mans la bandera nacional, resoltament i definitiva. I els nostres militants en els llocs de treball, a la ciutat i al camp, en els ateneus de cultura popular, d'esport i d'esbarjo, en les cooperatives, en els centres intel·lectuals universitaris, secundaris i tècnics, arreu, sabran organitzar un partit fort i dinàmic, sabran descobrir i denunciar les maniobres i les conxorxes de la reacció i dels seus turiferaris, incorporar a la lluita activa, al costat i sota la direcció de la classe obrera, la immensa massa de catalans que, essent antifranquista intransigent, republicana conseqüent i nacional de convicció, no ha portat encara al combat tot el que ella és, tot el que ella pot i ha de donar. Sota la direcció de la classe obrera i del seu partit, el PSU de C, Catalunya en massa s'aixecarà unida fraternalment a tots els pobles hispànics, i aixafarà sense pietat el franco-falangisme, els reaccionaris de tot color, aventurers polítics desclassats i venals;K restablirà la República i, amb les llibertats nacionals recobrades, marxarà sense defallences pel camí de la Revolució democràtica vers el socialisme.

I això serà així i no d'altra manera, perquè essent la llei immutable del moviment obrer alliberar els homes i els pobles de tota explotació i opressió, l'interès de classe obrera s'identifica amb l'interès nacional.

Accepteu, amiga Reis Bertral, la meva més cordial salutació,

Joan Comorera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada